Familia

Familia

Des de ja feia uns mesos que teníem dos inquilins nous al jardí. Són dos gats que viuen al carrer i que des que els hi vam posar menjar van descobrir que entrant a casa es vivia millor i més tranquil, tot i el Kissu, del qui no es fiaven gens, però a qui toleraven a canvi de menjar (pinso, llaunetes, pernil, peix i algunes sobres suculents)

Els hi vam posar dos llitets i fins i tot va haver un punt en què pensàvem que ens convertiríem en la casa dels gats ja que va entrar algun altre gat a provar aquesta vida de  casi luxe. De fet, vivien millor que les nostres a vegades. Entraven i sortien quan volien, tenien menjar, aigua, sorral i llit, mimos de tant en tant… i la llibertat que tan voldrien les nostres.

Sin título-3
Comença la persecució!!

En Taro volia entrar a casa fos com fos i formar part de la família. Era evident. Sempre que hi érem ell no marxava de casa. Ens cridava tot i no tenir gana perquè passéssim una estona amb ell. Demanava mimos, es posava panxa enlaire, feia cops de cap, et llepava… tots els símptomes que pot fer un gat per demostrar-te que t’estima…  i és que ens vam plantejar agafar-lo, però… a casa ja som molts, és un compromís per molts anys i a més, també estava la Jimi, que va passar de no deixar-se tocar ni acostar-se a ronronejar amb els mimos sempre i quan estigués d’esquena a tu (de cara li fèiem una mica de por). I no l’anàvem a deixar sola, pobreta. Els dos dormien junts, jugaven, sortien i tornaven. Eren com dos germans o com un matrimoni ben avingut.

 

2018.01.22 Traspàs fotos 2392
Al final va aconseguir entrar a casa alguna vegada…

Però fa dues setmanes van adoptar el Taro. La protectora que els cuida (per cert, de forma excel·lent) li va trobar una casa. És un gat genial, s’enduen un dels millors que ha corregut per allà… però ara la Jimi està sola.

Aquest és el primer cap de setmana que hem estat allà amb ella, i estava molt distant, miolava però no s’acostava. No s’ha deixat tocar. Ens mirava amb recel… no sé si es deu pensar que ens hem endut al Taro, o que la culpa és nostre, però ella ja no està igual. Han passat ja molts dies i encara recorda… entra a dormir a casa, però ja no es queda durant el dia. Els sorolls la fan fugir i no sembla que gaudeixi de la companyia.

 

IMG_7745
Així dormien cada nit

No sé si amb el temps tornarà a socialitzar com abans o tornarà a viure més a fóra que a dintre, com abans del Taro… el que sí que és cert és que troba un canvi des que en Taro no hi és.

Els gats creen lligams, i no entenen la situació. Sí que s’adapten, quin remei els queda? Però la Jimi enyora, i estic segura que en Taro també. Crec que si es pogués escapar, tornaria a casa.

Tinc la seguretat que en Taro viurà bé, tindrà totes les atencions i evidentment, també s’adaptarà, però no puc evitar tenir un punt de pena. El seu buit es nota.

Pd.- La Lyra no va deixar de buscar-lo i la Suri només demanava per sortir

Anuncios

DESAPARICIÓ DE LA SURI

2017.08.16 Traspàs (inclou suècia) 916.JPG
Suri uns dies abans de desaparèixer (a casa dels Kangurs)

Fa unes setmanes vam tornar de vacances, vam anar a Suècia i el Kissu es va quedar amb la germana de la Neus i les gates es van quedar la primera setmana amb una altra germana i la última setmana a casa dels meus pares i la mateixa persona que es quedava el Kissu passava cada dia dues vegades a veure-les.

Un parell de dies abans de tornar de vacances la Suri no es veia per enlloc. Però com la casa és gran i hi ha molts llocs per amagar-se, no va semblar important. Fins que vam arribar, i no estava enlloc. No sabíem què havia passat, si s’havia escapat, si l’havien robat (tenen accés al pati), si la trobaríem morta en algun racó en un temps…

Vam regirar-ho tot, vam sortir al carrer, i res. No la vam veure enlloc. Va ser súper dur. Per una banda el sentiment de culpabilitat de “perdre” la gata per anar-se’n de vacances… no saber què li ha passat, si està viva o morta, si cal buscar-la o no…

2017.08.16 Traspàs (inclou suècia) 917.JPG

Vam buscar-la durant un dia intensament i el dia següent vam adonar-nos que a casa no sortiria i que havíem de fer alguna cosa. Vam trucar a les protectores, policia, veterinaris, vam fer cartells i vam fer una publicació al facebook. Mai havia publicat res així, ni tan sols sóc de publicar imatges nostres, però em van insistir, i perquè no quedés… també vam fer cartells i el dilluns (dos dies i mig després de no trobar-la + dos dies després d’estar desapareguda) vam empaperar tot el barri, i un cop fet ens vam disposar a picar a tots els veïns si feia falta. Pensàvem que si algú la tenia seria impossible que no la tornessin, i que si havia marxat pel pati hauria d’estar allà. I vam tenir varies informacions:

2017.08.16 Traspàs (inclou suècia) 930.JPG
Un dels cartells que vam fer per trobar-la

1.- El veí de just sota el nostre pati va dir que fa com un mes els hi va entrar a casa. Com que és atigrada es reconeix de seguida, i que s’havien espantat molt i l’havien fet fora. Uns dies més tard la van veure a la rapissa del pati. Ens va sorprendre molt perquè mai havia marxat davant nostre, ni tan sols acostar-se a la valla… i ens ho vam creure però no del tot.

2.- Uns veïns amb una nena ens van dir que “ahir” a la nit hi havia un gat que no parava de cridar i que no era el de sempre (es veu que hi ha algun que crida sovint) i ens va indicar més o menys per on se sentia.

3.- Quan vam anar a la zona on semblava que havien sentit el gat una senyora que sortia del portal ens va dir el mateix: “ahir un gat cridava moltíssim”

En aquest punt ja ens vam fer il·lusions i vam demanar si podíem entrar a picar a algun veí. Ens van deixar entrar. Vam picar a la primer porta de l’entresol ja que són els que tenen pati a fora. Els va costar obrir-nos i l’espera va ser llarga, però ens van obrir i quan vam preguntar si havien vist el gat (amb el paper de la desaparició en mà) ens van dir corrents que estava allà sota. Ens vam posar a plorar només entrar per la porta, no ens ho crèiem, estava viva, tot i que encara no l’havíem vist.

Vam anar fins al pati i ens vam abraonar en un pati de ventilació minúscul del local comercial de sota. No se la veia, vam cridar-la i va sortir de sota un aire condicionat i es va posar a cridar com una bèstia. La Neus casi es tira de cap al forat sense pensar en com sortir. Però els nois van venir amb una escala i va baixar un d’ells. Els feia por la gata perquè sembla que el seu pare la va intentar agafar i li va esgarrapar totes les mans (sí, tenim una gata salvatge). Però en aquest cas es va deixar agafar bé. El noi me la va allargar en pla “rey leon” i la vam agafar en braços. L’alegria era immensa, no sé si tan d’haver-la trobar o de poder per fi dormir tranquils. A la Suri mai li ha agradat estar en braços però es va conformar. Això sí, no va parar de cridar fins arribar a casa (pel carrer i tot). I al arribar a la porta de casa (que no coneix des de fora) es va llançar als barrots i s’agafava amb força per entrar. Al garatge mateix es va menjar dues llaunetes i es va retrobar amb el Kissu i la Lyra.

2017.08.16 Traspàs (inclou suècia) 931.JPG
Primera foto de la Suri menjant llauneta al garatge

4.- El dia següent va trucar una veïna que havia vist el cartell (després de trobar-la vam anar a despenjar tots els cartells però ens en vam deixar dos). El cas és que ens trucava per dir-nos que sabia on era, i al dir-li que ja la teníem es va alegrar molt. Ens va dir que estava preocupada perquè des del dia abans que no la sentia (no la sentia perquè la nit ja la va passar a casa) i que es pensava que estaria morta. Es veu que li va dir a la veïna de davant que els hi tirés menjar i els van donar pa i pernil (pa?? En un gat?? Jejeje però segurament se’l va menjar) i que ella vivia a l’àtic i que tenia prismàtics i que feia mesos que de tant en tant la veia fer excursions curtes pels terrats, però que un dia s’havia trobat un gos i que l’havia acorralat i per això s’havia ficat al pati de ventilació (no sé si és el que va passar realment o el que ella creu que va passar). Va parlar molta estona: que el gos aquell era perillós, que la gata era preciosa, que tenia molts gats… en fin, genial que la gent participi d’aquesta manera. La implicació va ser molt bona i la dona ho va patir de debò (deixant de banda que si jo espiés els balcons amb uns prismàtics no ho diria a ningú! Jajajaj)

2017.08.16 Traspàs (inclou suècia) 947.JPG
La primera “siesta” a casa

Efecte facebook:

Una de les coses que hem de destacar de la desaparició de la Suri són els efectes del facebook. Jo era reacia a publicar, però va resultar ser una eina magnífica. Van compartir només la meva publicació un total de 317 persones i van fer 71 comentaris. És més gent de la que tinc al facebook. Alguna noia desconeguda va recompartir en moltissimes pàgines d’animals i una altra (també desconeguda) em va escriure que vivia a prop i a les 8 sortiria a buscar-la al parc del costat. Una passada! Realment hi ha bona gent al món, solidària i disposada a participar. És fantàstic i una gran lliçó! L’única cosa “dolenta” (a part de la desaparició en sí) va ser veure un dels cartells que vam penjar arrancat i tirat a terra. Però un de tants, que… una flor no fa estiu! 😉

Reaccions de la Suri:

Primer molta gana. Després molta set. Es va passar uns dies posant les potes dins del vol d’aigua i remenant-la com si aprengués a nadar. Els primers dies cridava de tant en tant. Però no va estar carinyosa ni empalagosa.

Amb els dies hem vist que la relació Kissu – Suri no és tan genial com era abans, sembla que li ha agafat una mica de respecte al Kissu, i això que ell és el de sempre. Espero que se li vagi passant amb els dies.

Reaccions Kissu i Lyra:

Els primers dies se’ls veia bé, no semblava que s’adonessin que la Suri no hi era, i pensàvem que els animals entenen molt millor les coses (o no les entenen i per tant no importa). Es portàvem molt bé, fins i tot entre ells. Després d’arribar la Suri tot va tornar a la normalitat. La Lyra enfadant-se amb el Kissu, el Kissu controlant als gats, bronques, etc. Així doncs, no estaven tant normals com si no entenguessin què passava… mai sabrem què passava pel seu cap, però alguna cosa segur, perquè el comportament no era normal (llàstima… jejejej)

2017.08.16 Traspàs (inclou suècia) 933.JPG
La Lyra la ensumava per tot arreu…

Socialització II

2017.04.04 Traspàs Abril 131

SOCIALITZACIÓ II

És curiós veure com són de diferents els animals en funció del context que viuen i creixen. Segur que això també ens passa a les persones encara que potser, a vegades, no en siguem tan conscients.

La Lyra i la Suri són autèntiques expedicionàries tot i ser absolutament diferents de caràcter. Quantes vegades heu vist un gat jugant amb un gos? Quantes vegades heu vist un gat que et ve a rebre cada dia quan arribes a casa? Quantes vegades heu vist un gat que no s’espanta de les visites? Quants cops heu vist un gat domèstic que li agrada sortir a veure món? (fins aquí, probablement n’heu vist alguns) però i si a més els agrada anar en cotxe, fer excursions per la muntanya amb un arnés i corretja, seguir-te allà on vas i fer carreres per pujar-se als arbres a veure quina de les dues arriba més ràpid?

2017.04.06 Traspàs abril (sortida amb gats) 060.jpg
Suri saltant per baixar de l’arbre!

No conec cap gat (tot i que n’he vist per internet), que vagi per la muntanya lligat amb un arnés i una corretja i que no es negui a caminar, o vulgui fugir o intenti desesperadament sortir-se del camí…

Us deixo un vídeo perquè veieu del que parlo: 1ra sortida que fem en corretges per un camí

https://youtu.be/QspEXKgRlcU

Com ho vam fer:

La veritat és que és una cosa progressiva. Com vam explicar en un dels primers posts, era molt important per mi que estiguessin sociabilitzades per a poder-les dur a qualsevol lloc, que fossin versàtils i que ens fes la vida el màxim de fàcil. Tenir tres animals i dedicar-li’s tot el que necessiten no és tan fàcil mentre estudies i treballes i no vius a casa els pares.

Les dúiem en bus, en cotxe, en tren, en transportin, les fèiem veure gent, les hem dut a les roques de la platja, les hem fet dormir en varies cases diferents… i això, el que produeix és que tinguin més inquietuds i menys pors.

Experiències anteriors:

El Minus hagués sigut feliç amb aquest estil de vida. Només volia que veure món. Des de petit va veure Vilanova, tenia jardí, ocells, gats de carrer… però no el deixàvem sortir. Si hagués pogut sortir de tant en tant segurament no hagués tingut tantes ànsies sempre per escapar. Hi penso moltes vegades quan estic amb les gates, ell s’ho hauria passat genial. De fet, de petita vaig intentar dur-lo amb corretja. La vam comprar, li vaig posar, el vaig treure al mig del carrer i es va estirar a terra i es va negar a caminar. No ho vaig fer bé: ho vaig fer de cop, sense acostumar-lo a res prèviament. I si això li sumes que els meus pares em van fer veure ridícul treure passejar un gat, els meus intents es van acabar sinó aquell dia, pocs després.

En canvi el Xin va ser molt diferent. El Xin va escapar-se un cop i va tornar mort de por i de nit. Es va trobar la porta tancada i devia passar molta por, perquè quan va entrar a casa al matí, ja no va tornar a sortir. No vol escapar, no vol sortir, té por quan el duus en cotxe, té por d’anar al veterinari… és poruc per aquestes coses. La diferència? Va tenir molts menys estímuls.

2017.04.04 Traspàs Abril 110
Lyra seguint un rastre

Caràcter:

Així doncs, què hauria passat si haguéssim “agafat” les gates i haguéssim jugat a casa sense sortir més que per anar al veterinari un cop l’any?

No serien com són ara. Això segur.

La Lyra és la més curiosa amb el món. Sortim i vol olorar-ho tot, segueix rastres com un gos, fa pipi i caca al carrer, persegueix mosques i ho intenta amb els ocells… sempre està a punt per sortir i ho demana cada cop que sortim per la porta de casa.

La Suri és més pasota. Si surt genial, i sinó també. És més potència que curiositat. Camina decidida pel camí sense parar-se en gaire coses. Li agrada pujar als arbres i fer salts. Imita al Kissu en moltes coses. També és cert que quan porta una estona li agrada estirar-se i que li toqui el sol, i en canvi la Lyra no pararia.

2017.04.06 Traspàs abril (sortida amb gats) 056
La Suri en modo “disfrute” i la Lyra segueix investigant

Consells:

Si voleu obtenir això, no forceu als gats, és una cosa gradual. Motiveu-los primer per tenir curiositat pel que passa a fóra i feu-ho sempre que estiguin tranquils. Si són grans és possible que no arribin a tenir mai les ganes suficients de veure món i prefereixin estar tranquils i segurs a casa seva.

Respecte caminar per un camí: és més fàcil del que sembla. Anteriorment havíem provat en un clar de bosc i és un caos, si no hi ha camí van per on volen i es fiques entre matolls. Elles van bé, però tu vas darrera amb la corretja: es lia la cadena, no passes pels mateixos llocs, et menges moltes teranyines i et claves moltes branques. Sembla més fàcil d’entrada, però si hi ha camí, instintivament, són capaces de seguir-lo. Al principi igual es volen refugiar, però no les deixeu amagar-se lluny. Quan vegin que van descobrint si van pel camí i que van amb tu, els agradarà!

2017.04.04 Traspàs Abril 117
Els tres (El Kissu “como no” amb la pinya a la boca)

Enverinament

2017-01-30-traspas-gener-414
El Kissu ingressat 25/01/2017

Aquesta setmana passada hem tingut al Kissu ingressat a l’hospital perruno. El cap de setmana, no sabem exactament quan, va ingerir alguna cosa que li ha causat una intoxicació. Tenim la sospita que va ser verí llençat deliberadament perquè dues setmanes abans el veterinari va tenir una gosseta amb els mateixos símptomes que no ha acabat també com el Kissu ja que en el seu cas es va morir. Pensem en això perquè a part del resultat de les anàlisi que demostren que hi ha hagut una intoxicació, en els dos casos van eliminar (el Kissu vomitant i l’altre gosseta amb diarrea), una mena de pastilla rodona i plana de color blanc semblant a un plàstic o un porex.

En fi. En el cas del Kissu va començar el dilluns a la tarda amb vòmits, però no vam fer massa cas perquè de tant en tant li passa que té una passa de panxa o similar. (tot i que va treure això blanc, no li vam donar massa importància perquè sempre es menja coses que no toquen).

El dia següent estava molt moix, però encara dins del que es pot considerar normal. Però a la nit, a part de passar-se-la vomitant, va entrar a l’habitació anant de costat a costat. No s’aguantava dret i tenia les potes com si no li responguessin, sobretot la dreta de davant, que l’arrossegava. El vam estirar al llit i casi no podia ni incorporar-se. Ens vam adonar que hi havia alguna cosa que no anava bé i vam sortir disparats cap al veterinari. Va ser tan ràpid que ni tan sols podia baixar del cotxe sense ajuda ni casi incorporar-se. A Barcelona va vomitar sang en quantitat (diluïda amb aigua) i només arribar al veterinari el van ingressar. Sort en vam tenir que hi havia hagut el cas de l’altre gosseta amb els mateixos símptomes i que veníem del mateix lloc, sinó, possiblement, hauria passat com una gastritis forta i potser no podríem cantar victòria.

2017-01-30-traspas-gener-405
No es movia ni volia saber res

Els anàlisis no li sortien bé tot i que tampoc eren desastrosos (igual que en l’altre cas), però no milloraven tampoc.

A la nit, abans de marxar a casa (vam ser pràcticament tot el dia a la clínica), no el vèiem gens bé. A part que no ens donaven massa esperances (tot i que tampoc ens deien que no podia sobreviure), no responia a estímuls (ni a la pilota!!) i els ulls a part de molt vermells els tenia enfonsats i de tant en tant no anaven a l’hora. El tacte de la pell era com el Minus quan estava a punt de morir, que no és elàstic tot i que tampoc dur, com acartronat.

2017-01-30-traspas-gener-426
Tenia els ulls enfonsats i no estaven a lloc

Em vaig voler quedar per veure si menjava alguna cosa tot i que estava segura que no ho faria. I per sorpresa meva ho va fer. Va menjar. Vam marxar més contentes tot i que amb por. Tot sopant ens van enviar un video, havia sortit al carrer amb la veterinària i se’l veia molt millor! Semblava que tot anava a millor. A mitja nit (2AM) em van enviar un sms que les anàlisi havien millorat i que estava més animat encara.

Al dia següent esperava veure’l bé, però no tant! Estava casi recuperat. A mig matí li van haver de posar campana perquè ja no estava disposat a seguir duent la via i a la nit ens el vam endur cap a casa, ja pràcticament recuperat del tot.

Ha quedat en un ensurt, però… no entenc com pot haver algú capaç de fer aquestes coses. Vull pensar que no són conscients de la dolorosa mort que representa (el Kissu tenia molt dolor), vull pensar que si ho sabessin, si ho veiessin, igual no ho repetirien. Igual és molt ingenu per part meva, però… no sé si puc assumir una altra realitat.

Atenció amb el que es mengen els nostres gossos. Des del veterinari i al facebook ja estem fent difusió, no obstant, la realitat és que pot succeir, i que totes les mesures són poques, ja que un gos ha de fer de gos, i tampoc el podem posar en una urna. Tandebó les coses fossin diferents.

Socialització

2016-11-14-traspas-166

Tenim uns animals bastant “juerguistas”, en un gos és normal que vulgui veure món, descobrir coses i mai en tingui prou, però en els gats això no és tan freqüent. Normalment quan parles amb gent que té gats o consultes per internet, sempre diuen que els canvis els estresen, fins i tot recomanen que es comprin difusors relaxants perquè els siguin més “fàcils” els canvis… l’últim que vaig llegir en una pàgina bastant coneguda és que fins i tot quan portem objectes nous a casa s’estresen.

Independentment que això pugui ser veritat en molts casos, he de dir que en el cas de la Lyra i la Suri (i també era el cas del Minus) són uns aventurers. Volen veure món, sortir i conèixer coses noves. Quan poses el transportí al terra a prop de la porta venen corrents a posar-se a dins! amb això ja ho dic tot! A Vilanova s’enfaden quan no les deixes sortir al jardí i esperen la mínima oportunitat per col·lar-se entre les cames per sortir. A SFG la Lyra es passa hores mirant per la finestra de l’habitació, m’acompanyen a estendre i quan trec el Kissu a la nit, la majoria de vegades baixa a la porta a veure si també la trec. I moltes vegades ho faig: me la poso dins del jersei amb cremallera i ens anem amb el Kissu a fer una volta. Això amb la Suri no es pot fer perquè es posa “histèrica” per baixar al terra.

Aquest novembre hem marxat de vacances i hem hagut de deixar-les perquè anàvem lluny i agafàvem varis avions. Em vaig plantejar deixar-les a casa i que algú vingués a posar-li’s menjar, però al final vaig pensar que com eren bastants dies s’acostumarien si les deixava a casa de la meva mare. No havien estat mai encara, i he de dir que hi viuen dos gats més amb els que no s’havien vist mai tampoc, la casa és gran, té moltes escales, molts racons, garatge, patis… Patia perquè els costés adaptar. Doncs no només es van adaptar de seguida sinó que a més es van fer els reis de la casa! Com els altres dos tenien més aviat por (sobretot del Kissu), va resultar que els que entraven i sortien de casa lliurement eren els meus i els que es quedaven a fora atemorits eren els “autòctons”. Em va explicar ma mare que anaven els tres junts (sobretot les dues gates). El Kissu ja es coneixia tot, però elles anaven d’expedició cobrint-se les esquenes investigant tot. I bueno, perquè no dir que van agafar tanta confiança que van robar pernil, una patata, es van escapar varies vegades al negoci dels meus pares… van estar com reines!.

Aquestes gates en els temps que fa que viuen (tenen més o menys mig any), ja han vist 4 cases diferents i un gimnàs, han anat moltes vegades en cotxe i tren, algunes en autobús, han conegut gats de fora, contacte amb gossos… han trepitjat gespa, sauló, terra, el carrer i aviat trepitjaran la platja.

2016-11-14-traspas-662
La Lyra en una sala del gimnàs
2016-11-30-traspas-160
La Suri al bus!! 
2016-11-14-traspas-158
La Suri prenent el sol al jardí

Crec que aquesta és la clau. Molts gats no veuen res de tot això en tota la vida. Si sempre han estat tancats en un pis i no han vist res més no tenen cap interès en veure el que hi ha a fora, i és més, quan no els queda més remei (visites veterinàries per exemple) s’abrumen. No estan acostumats i els destarota els esquemes. Però això és normal, ens passaria a tots, així que jo crec que és més circumstancial que de caràcter felí.

Sigui com sigui les nostres van boges per veure món i són molt actives! Espero que no canviï mai! En els casi 16 anys que va viure el Minus, sempre va mantenir una part d’aquest esperit “salvatge”. En un altre post explicaré quina va ser la última aventura que va viure el dia abans de deixar-nos.

Dormir en companyia

2016-11-14-traspas-172

Quan era petita la meva mare sempre intentava impedir que el Minus dormís amb mi. El deixava pujar una estona fins que era la hora de dormir que venia a treure’l. El Minus s’amagava sota del llit i feia tot el possible perquè no l’agafessin i el fessin fora d’aquell llit calent. A l’estiu a vegades ni venia…

Segurament tenia raó i és més higiènic dormir sense animals. Per descomptat dono fe que es dorm molt millor sol que amb animals. Cada un és com és, però en general molesten! però a la vegada… és tan agradable!!

2016-11-14-traspas-073

A casa els deixo pujar més del que hauria de fer, això obliga a canviar els llençols més sovint i a dormir millor però descansar menys. La Suri (Lucifer per algunes) és la que millor es porta: s’enrosca als peus del llit o sobre les teves cames i no es belluga en tota la nit. Et pots moure i pots fer el que vulguis, que ella a les 11 ja té son i fins que no la despertes pocs són els dies que s’aixeca abans. Amb la Lyra és insuportable, tot i que també té una part que agrada. Li encanta enroscar-se al teu cap, posar el seu cap al seu coll, amassar-te amb les seves potes (amb afilades ungles) al coll, espatlla i fins i tot clatell. Et fa moltes moixaines i al final quan s’adorm a vegades li cau la babeta! vaig llegir que només ho feien de petits, i és cert que cada cop li passa menys. Això que fa és genial quan estàs despert i encara no tens son. Però la senyora ho fa a totes hores, i no té el son de la Suri, no. S’aixeca, marxa, torna, marxa altre cop, torna… ara busca l’orella dreta, ara l’esquerra, ara el coll, ara el cap, ara ve a mirar a veure si respires… buf… i el Kissu, és com els nens petits. Ell dorm com la Suri, però es desperta primer. Ara bé, no dorm al llit, si per ell fos, pujaria una estona abans d’anar a dormir i quan s’aixeca, però quan li agafa son se’n va al terra. Que et belluguis el molesta, així que prefereix la comoditat del terra. Aquesta nit en entrar a l’habitació estàvem tots sobre el llit i ell s’ha anat a la gàbia, i allà ha dormit tota la nit sense moure’s i sense tancar.

Altres moments són quan estan cansats i es posen a dormir a mitja tarda. A SFG la Suri sempre es posa a la cadira que faig servir per estudiar. La Lyra va canviant de lloc (igual que a la nit) i el Kissu difícilment dorm, però si ho fa i és hivern, es puja dissimuladament al sofà i s’enrosca sense dir ni mu.

2016-11-14-traspas-336

A Vilanova, que fa més fred i el terra també és més fred, a vegades es busquen per fer-se transfusions de calor!

2016-11-14-traspas-742

Visites

Tot i tenir un caràcter molt diferent he de dir que és un gust la sociabilitat que tenen tots els animals amb qui compartim actualment la casa. El Minus era molt sociable amb les visites, sempre ho va ser, on hi havia gent hi era ell, en primera fila per no perdre’s res. La Suri és igual, d’alguna manera sempre està en mig del “meollo”, tot i que d’una manera menys pacífica, no és gaire carinyosa (jo estic segura que amb el temps això canviarà) però a canvi juga molt i es passa el dia fent la cabra boja, fins que se li acaben les piles… això sí, cal anar en compte perquè sempre t’endus esgarrapades!

El Xin era tot el contrari, des del primer dia, quan sentia algú que no coneixia corria a amagar-se on fos i no sortia fins que feia estona que les visites havien marxat. Ara fa mesos que no el veig, però no crec que en això hagi canviat. Potser fins i tot de mi s’amaga.

La Lyra és diferent a tots. Està amb les visites, de forma pacífica, es deixa agafar, acariciar però no juga com ho faria si no hi hagués gent. Està atenta al que pugui passar, però sent sociable, inclús més en l’aspecte “carinyós” que no la Suri. Ara bé, arriba un moment de saturació, llavors busca un racó i dorm una estona.

El Kissu res té a veure amb la resta d’animals. Està encantadíssim quan hi ha visites, com un nen petit. Estic segura que si li diguéssim el dia abans que ve gent (i ens entengués) no podria ni dormir!. Li encanta perquè tothom li fa cas, li tiren la pilota (la seva gran passió) i és a estones el centre d’atenció.

Aquest cap de setmana hem tingut gent a casa, normalment som 2 i hem sigut 7 (i inicialment havíem de ser 9). Ara que són les gates una mica més grans anem consolidant els comportaments, i hem comprovat que realment podem estar tranquils amb les visites, les toleren bé. Això sí, quan la casa ha quedat buida, no ha quedat cap animal viu! (ni nosaltres!)